Vaig conèixer a Baltasar Brotons en els primers dies de 1989. Jo estudiava llavors quart de carrera en la Universitat d'Alacant (Geografia i Història) i caminava a voltes amb un treball que m'havia encarregat l'inoblidable Juan Manuel Del *Estal, professor d'Història Àrab Peninsular. Aquest treball, titulat “Petjades del-*Andalus a l'Espanya actual”, em va portar a consultar una infinitat de bibliografia i, en la mesura de les meves possibilitats, a posar-me en contacte amb totes aquelles persones que em poguessin ajudar a culminar-ho. Havia sentit parlar de Baltasar i coneixia algun dels seus llibres; a més, era cosí germà del meu avi matern, Diego García, la família del qual posseïa terres en l'antic *Magram, com he apuntat en alguna ocasió. Coneixent la seva figura i trajectòria, aviat vaig considerar a Baltasar com un interlocutor vàlid per a ajudar-me en la meva tasca i explicar-me costums i tradicions del Camp d’Elx, dipositari de tanta història i de tants sabers ancestrals.

En vespres de la festivitat dels Reis Mags em vaig armar de valor i ho vaig trucar per telèfon. Extremadament amable -sempre ho va ser; estar al seu costat suposava no sols gaudir del seu magisteri, sinó d'uns modals impol·luts-, em va emplaçar a veure'ns l'endemà a la seva casa de *Algoda. I allà que em vaig anar, un 4 de gener, pujat en un taxi -jo no conduïa encara- que em va deixar en el punt quilomètric indicat. Em va rebre la seva dona, Vicenta, amb la qual vaig conversar uns minuts, fins que va aparèixer Baltasar. Iniciem la nostra conversa i, en quedar-me jo mirant un diploma emmarcat que penjava de la paret, va començar a parlar-me del seu viatge a l'URSS i de la seva vinculació amb l'Associació Alacantina de Periodistes i Escriptors de Turisme, filant un tema darrere l'altre, de manera que va passar gairebé una hora abans que, per part meva, encertés a explicar més detalladament el motiu de la meva visita... I em va ajudar, vagi si em va ajudar! Em va explicar com era el Camp d’Elx en el passat; em va parlar d'història, em va contar històries i em va regalar els llibres que havia escrit fins llavors, gairebé tots sobre agricultura, pocs encara en comparació amb els que, caminant el temps, publicaria, també sobre altres temàtiques. I me'ls va dedicar, faltaria més, com sempre feia en les seves inoblidables presentacions en públic. Com vulgui que es va fer de nit i jo havia de tornar a la ciutat, li vaig demanar si us plau que em deixés cridar a un altre taxi. Sorprès, pensant que havia arribat fins a la seva casa en el meu cotxe, es va oferir a acostar-me en el seu, un esplèndid Renault 6, crec recordar de color granat, amb el qual em va deixar -carregat de llibres- al costat de l'església de San José.

Ho vaig tractar més vegades i sempre vaig procurar acudir als actes que va organitzar, així com als homenatges que, merescudament, se li van prodigar. Va ser un home familiar, pròxim i entranyable, culte i sensible, implicat i preocupat per la sort de l'agricultura, del camp i els seus habitants. Una persona amb la qual també vaig tenir la sort de compartir, anys més tard, alguna taula rodona sobre el Museu Escolar de Puçol, del qual va ser un fervent defensor i amb el qual sempre va col·laborar, fins i tot, publicant articles en les pàgines del *Setiet.

Autor: Rafa Martínez, director del Museu Escolar.